COVIV-19. Josep Bou, fotografies des del balcó
Si hi ha alguna cosa que no tenia previst fer a l’any 2020 era un llibre fotogràfic centrat en un virus i, molt menys, fer-lo des del balcó de casa a Igualada, la meva ciutat. Al món de la fotografia hi ha fotògrafs que es belluguen bé en aquestes disciplines creatives. La pel·lícula Smoke és un referent per tots el amants d’aquest línia creativa basada en la freqüència, reiteració i reincidència. Però si vaig decantar-me per iniciar la construcció d’un projecte des d’aquesta perspectiva fou per la necessitat de mirar i fotografiar. Per això suposo que entendreu el perquè coincideixo plenament amb Ramón Gómez de la Serna quan afirma que “la vida es mirar. Como el espacio del campo exige paisaje, el hombre exige cosas que ver, que tener delante, que tener alrededor”.
Fotografiar els veïns del barri m’ha permès fer un retrat d’una petita part d’Igualada. Formada per moltes singularitats de vegades ignorades que han aflorat enmig d’aquests moments tan dramàtics per a la humanitat. I diria que la solidaritat que havíem oblidat ha ressorgit, ja que segurament hem entès allò de que “si em cuido jo, cuido la comunitat sencera”.
Com deia el poeta John Donne “la humanitat és un continent” o com diu Nuccio Ordine “cap home és una illa”. I a l’última pàgina de La peste d’Albert Camus hi podem llegir: “Esto es lo que se aprende en medio de las plagas. Hay más cosas en los hombres que admirar que no a despreciar”. Les imatges capturades descriuen i revelen el seu temps, de manera que es projecten cap endavant sobre el nostre present per a revelar l’arqueologia que seran en el futur.
Resum del text de presentació Des del balcó de Josep Bou, editat el 2020.
